La vila de Valldoreix està situada a l’extrem sud-oest del terme municipal de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental) i dista uns 20 km de la ciutat de Barcelona. Valldoreix es constitueix com a Entitat Municipal Descentralitzada i té una extensió aproximada de 10 km2.
Els precedents de poblament humà a Valldoreix els podem situar entre els segles VI i el III aC en un poblat laietà (ibers) que estava situat dalt del turó del Puig Madrona. Al segle I aC trobem presència romana en diferents indrets del terme, destacant la vila romana del Mas Fuster. Durant l’època romana es conrearen la vinya, l’olivera i el blat, cultius associats des d’aleshores a la producció agrícola valldoreixenca.
El terme també compta amb vestigis del període visigot, fent una especial menció a la necròpoli visigoda de Monmany (s. VII – VIII dC). Des de finals del segle IX tenim documentació històrica que ens parla dels pobladors d’aquest indret. En els documents del segle X apareix per primera vegada el topònim Valldoreix (vall d’Aurexio). La importància dels segles medievals en la formació històrica de Valldoreix ve donada per la construcció del castell de Canals (s. X) i la transformació de l’oratori de Sant Vicenç de Valldoreix en parròquia de Sant Cebrià de Valldoreix l’any 1130. Els senyors de Canals eren feudataris dels comtes de Barcelona i tenien la jurisdicció del terme. Entre els senyors de Canals cal destacar a Bertran de Canals (s. XII) i a la seva filla Adelaida de Canals i de Claramunt (s.XIII). Al segle XIV l’abat del monestir benedictí de Sant Cugat comprà la Baronia de Canals, intitulant-se baró de Canals i nomenant els batlles baronials des del 1383 fins el 1811. Des de la baixa edat mitjana (ss. XIV – XV) i especialment durant l’època moderna (ss. XVI – XVIII) la vida valldoreixenca girà entorn la parròquia de Sant Cebrià i sobretot entorn els masos. D’aquestes èpoques encara es conserven alguns edificis importants com Can Cadena, Can Llunell, Mas Fuster, Mas Roig, Can Majó o Can Monmany entre d’altres.
El principal conreu va ser la vinya, i l’economia es centrà en el comerç del vi. A mitjans del segle XIX el terme de Canals va ser agregat al municipi de Sant Cugat, tot i que Canals pertanyia al corregiment de Barcelona i al partit judicial de Sant Feliu de Llobregat i Sant Cugat pertanyia al corregiment de Mataró i al partit judicial de Terrassa. La fil·loxera de la dècada dels vuitanta del s. XIX va truncar la producció viti-vinícola i ensorrà l’economia valldoreixenca tornant ermes les terres i provocant el despoblament de la població.
El segle XX a Valldoreix ve marcat per la construcció del ferrocarril Barcelona – París de Mr. Pearson l’any 1916. L’impuls del ferrocarril provocà la parcel·lació de les grans propietats i la venda de petites parcel·les a la burgesia barcelonina durant la segona meitat dels anys deu i les dècades dels vint i trenta. Al 1918 es creà l’Associació Vila-Jardí de Valldoreix per tal d’impulsar la urbanització i potenciar els serveis. L’any 1925 es demanà l’autonomia municipal, però l’escàs nombre de persones censades no ho va fer possible. Durant la guerra civil (1936 – 1939) Valldoreix es convertí en lloc de refugi per a la població barcelonina que era bombardejada.
L’actual autonomia municipal valldoreixenca té el seu origen l’any 1958 amb la creació de la Entitat Local Menor de Valldoreix. Durant les dècades dels cinquanta, seixanta i setanta la població estable no experimentà grans canvis, tot i que la població estacional dinamitzava la vida social durant l’estiu i els caps de setmana. A mitjans dels anys vuitanta Valldoreix experimentà un fort increment en la construcció d’habitatges, cosa que comportà un increment paral·lel de la població estable.
Valldoreix. Aquest topònim, que dóna nom a la població, ha generat sempre molt interès i curiositat, no només per la seva grafia sinó també per la seva pronunciació. De fet algunes vegades s’ha escrit en documents i mapes com “Valldoreig”, grafia totalment errònia. Els filòlegs i historiadors no s’han posat d’acord en l’origen d’aquest topònim; ja al s. XIX Mn. Joan Segura es preocupà pel seu origen. Per alguns, és l’aglutinació de vall d’oreig, de vall i d’oreig (vent suau). Alguns creuen que ve de les paraules llatines Vallis (vall) i Aurexi (cosa daurada). D’altres el fan derivar de vall i de l’antropònim llatí Aurexi, o bé Lauridius. D’altres el relacionen amb l’arbre dit llorer. Alcover i Moll diuen que:
“segurament compost del substantiu vall de + un nom personal, Oreix; en un document de l’any 993 apareix el topònim amb la forma Valle Aurex…. Caldria tenir present, però que existia un nom personal medieval Lauridius i no seria estrany que un valle Lauridi hagués donat en català Valldoreix”. (A.Mª Alcover-F.B. Moll, Diccionari Català-Valencià-Balear, Palma de Mallorca, vol. II p. 227)
Griera pensava que el topònim provenia de la forma Valle Aureto. Coromines va més enllà i aporta segurament la clau: ell creu que el topònim es formà de la combinació de Vall i d’un nom personal Urixo, -onis i Urixu, nom de formació ibero-aquitana amb urivila o ur aigua i el sufix ibero- aquità –XO. Per tot això sembla que Valldoreix vol dir la Vall d’Aurixo, i possiblement aquest va ser un bonus homine de finals del s. IX que va participar en la repoblació d’aquesta contrada i liderà a una de les comunitats rurals que repoblaren la zona.