És una de les poques masies que són fàcilment identificables a Valldoreix. Era una de les 18 cases que formaven el desaparegut municipi de Canals. Aquest mas està situat a la zona de transició entre el bosc i la trama urbana de Valldoreix. És, a més a més, una de les darreres masies que conserven part dels seus camps de conreu al seu voltant.
A les seves parets es pot veure unes peces ceràmiques amb diverses inscripcions i esgrafiats.Els constructors de l’edifici eren rajolers i van deixar la seva empremta amb algunes peces visibles des de l’exterior. Els bastiments, llindes i lleixes de les finestres són de terra cuita, algunes amb esgrafiats amb figures humanes i el símbol de la creu. A la façana principal, mirant al nord, trobem dues portes, una més antiga tapiada, d’arc de mig punt, feta amb pedra i totxo. L’altra porta, ara la principal, és d’arc escarser i construïda amb uns totxos amb motllura. Al costat de la porta adovellada hi ha una inscripció de difícil lectura en una gran peça de terrissa, que hauria d’estar col·locada verticalment però que la trobem horitzontal, que diu: “10 setembre 1752 Badal”. El primer Badal del que tenim constància és Francesc Badal, rajoler, casat amb Maria Costa, que visqué al segle XVIII. L’ofici de rajoler el continuà el seu fill Josep Badal i Saladriga. La darrera generació que ha viscut al mas ha estat la formada per Emili Duaso i Maria Mercè Santafè i els seus fills.
A part de l’activitat com a rajolers i pagesos, la masia de can Badal destaca per formar part dels camins ramaders per on es feia la transhumància. Els ramats de bens que feien nit al mas procedien de les poblacions ripolleses de Queralbs, Pardines i Ribes de Fresser.
Aquests ramats, d’unes 600 ovelles, conduïts per pastors i gossos d’atura sortien pels volts de la festivitat de Tots Sants, anaven per la carretera fins a Campdevànol, on dormien als Emprius de Garona. Continuaven pel coll de Sant Esteve, Sant Esteve de Vallespirans, per dormir al coll d’en Soler. Després, cap a Alpens, can Torrats, el Griell, Santa Eulàlia de Puig-oriol, la Blava i la Ruixeda per dormir. D’aquí cap a Santa Creu de Joglars i coll de l’Ars; aquí el camí es dividia: uns anaven cap a Sant Feliu Sasserra, dormien a Avinyó i continuaven fins a Horta; altres, anaven pel camí d’Oristà, dormien a Torre d’Oristà o a Berengueres, passaven per Santa Maria d’Oló i Horta. Ací tornaven a ajuntar-se els dos camins, per seguir cap a Artés i Pont de Cabrianes, on dormien. A partir d’aquest punt, uns seguien cap a Navarcles i Rocafort, on dormien. L’endemà es dirigien cap a la coma d’en Vila, per dormir a la Barata, i anar per Matadepera, Terrassa i dormir a les Fonts. Després passaven per Rubí, i dormien a Valldoreix o a la Rierada. Travessaven cap a Molins de Rei, hi creuaven el riu Llobregat pel Pont, i pels Quatre Camins anaven a dormir a Sant Vicenç dels Horts. Després, per Torrelles de Llobregat i Begues, anaven a dormir a Sant Pere de Ribes, i ja arribaven a Vilanova. Pels volts de la festivitat de Sant Isidre, al maig, feien el camí de tornada.